Los moviments dels animals sempre han despertat un interès profund en l'ésser humà. La nostra història està plena d'exemples on aquests moviments han jugat un paper clau en l'explotació estacional de recursos i han estat font d'inspiració de nombroses manifestacions culturals i artístiques. Quan pensem en aquests moviments, és probable que ens vinguin al capdavant les grans migracions d'aus planadores, ungulats africans, salmons o papallones, però el fenomen transcendeix aquests casos carismàtics.
En efecte, les migracions porten els xatracs àrtics a recórrer milers de quilòmetres de polo a pol, però també al zooplàncton a desplaçar-se verticalment uns pocs metres a la columna d'aigua. I tant xatracs com microorganismes realitzen altres tipus de moviments al llarg del seu cicle vital, sens dubte més modestos, però igualment essencials per a la seva supervivència.
I és que absolutament tots els animals es mouen en alguna o totes les etapes de la seva vida, exhibint una miríada d'estratègies i adaptacions que es manifesten a diferents escales espacials i temporals. No cal tenir una mirada excessivament curiosa perquè ràpidament sorgeixin exemples propers; interminables fileres de formigues fent el mateix recorregut dia i nit, abelles i papallones desplaçant-se de forma aparentment erràtica entre les flors, dragons i ratpenats acudint a fanals i bombetes per alimentar-se d'insectes que, al seu torn, també s'han mogut atrets per la llum, mosquits que ve desplaçant-se bulliciosament entre edificis… La vida animal és moviment, i comprendre aquest moviment des d'una perspectiva científica és essencial en molts aspectes que afecten les nostres vides. Cada cop és més evident que molts dels mecanismes que modelen la biodiversitat estan intervinguts pel moviment animal, des d'aspectes funcionals dels ecosistemes com la pol·linització o la dispersió de llavors fins a grans reptes socioeconòmics com el control biològic de plagues, la propagació de malalties i la irrupció d'espècies invasores.
Entre els vertebrats, les aus s'arroguen gairebé en exclusivitat la capacitat de vèncer la gravetat a través del vol, i per tant de recórrer grans distàncies en curts períodes de temps. Aquesta generalitat, però, amaga una enorme diversitat d'adaptacions morfològiques, fisiològiques i comportamentals que determinen els patrons de vol i moviment. La història evolutiva dels falciots és molt diferent de la dels colibrís, i la d'aquests poc té a veure amb la dels somormujos o avutardes. Però fins i tot dins de cada espècie, els individus utilitzen diferents estratègies i prenen decisions en funció de les necessitats vitals, experiència, estat i context ecològic. Aquestes decisions són transcendentals per a la seva pròpia supervivència, però també tenen conseqüències a una escala més gran, en l'estructura i la dinàmica de poblacions, comunitats i ecosistemes. Així, en un planeta cada cop més alterat per l'ésser humà, la compressió dels mecanismes i patrons de moviment dels animals a l'espai i al temps, i com aquests es veuen modificats i condicionats per les nostres activitats, és clau per dissenyar estratègies de conservació eficaces des d'espècies concretes fins a ecosistemes sencers
Les aus han conquerit pràcticament tots els llocs de la terra i les rutes migratòries abasten la major part de la superfície terrestre. El seu èxit evolutiu ha estat tan gran que avui dia han aconseguit colonitzar la major part dels hàbitats del planeta. Cada primavera i tardor emprenen un llarg i arriscat viatge entre les àrees de cria i d'hivernada, creuant oceans, deserts, muntanyes i camps de gel (Gudmundsson, 1992).
Els seus enormes rangs de distribució originen algunes de les rutes migratòries més llargues conegudes. No obstant això, calen moltes adaptacions específiques i mecanismes de control per fer possible aquest estil de vida. Entendre com les espècies migratòries responen i s'adapten als canvis ràpids del medi ambient, principalment generats per l'ésser humà, és avui dia un dels camps de recerca més actius en ecologia (Pérez-Tris i Santos, 2004).
Principals rutes de les aus migratòries durant la migració postnupcial, cap al sud, i prenupcial, cap al nord. La figura va ser presa de BirdLife international (2018).
Gudmundsson, G. A. 1992. Flight and migration strategies of birds at polar latituds. Department of Ecology, Lund University.
Pérez-Tris, J. i Santos, T. 2004. L'estudi de la migració d'ocells a Espanya: trajectòria històrica i perspectives de futur. Ardeola, 51: 71-89.
BirdLife International 2018. State of the world's birds: taking the pulse of the planet. Cambridge, UK.
Baker, R. R., 1978, The Evolutionory Ecology o/ Animol Migrotion, Holmes and Meier, New York
Berthold, P. 2001. Bird migration: a general survey. Oxford University Press on Demand.
Berthold, P., Jakubiec, Z., Kaatz, C., Kaatz, M. i Querner, U. 2002. Long-term satellite tracking sheds light upon variableCiconia ciconia).
Bildstein, K. L 2006. Migrating Raptors of the World. Ithaca, NY: Cornell University Press.
Lundberg, P. 1988. The evolution of partial migration in birds. Trends in ecology & evolution, 3: 172-175.
Baker (1978) va definir d'una manera general la migració dels animals com a “l'acte de passar d'una unitat espacial a una altra" La migració de les aus en particular es pot definir com a desplaçaments estacionals entre l' àrea de cria i hivernada que ocorren de forma regular cada any ( Berthold , 2001 ) Aquest fenomen és present en milers d' espècies , incloses les aus rapinyaires . Aves: falcons, esparvers i àligues (ordre Falconiformes) i mussols, òlibes, càrabs i mussols (ordre Strigiformes).
Algunes de les migracions més extraordinàries dins de les aus rapinyaires són les realitzades pel busard chapulinero (Buteig swainsoni), que després de reproduir-se a Nord Amèrica viatja fins al sud del Brasil, Xile i La Pampa Argentina, i el busard d'estepa (Buteig buteig vulpinus), que travessa més de 15.000 km entre les àrees de cria al nord-oest i est d'Europa i les àrees d'hivernada al sud d'Àfrica (Bildstein, 2006). Alhora, les espècies que romanen a les seves àrees de cria tot l'any són anomenades residents i aquelles que tenen poblacions amb uns individus migradors i altres residents es consideren migradores parcials (Lundberg, 1988).
El cicle anual fa referència a un conjunt d'esdeveniments que tenen lloc de manera recurrent en una època de l'any determinada. El cicle tendeix a estar ajustat per aconseguir l'aprofitament més gran dels recursos seguint els seus canvis estacionals al llarg del rang migratori. El cicle anual de les aus migratòries es pot dividir en quatre períodes: reproducció, hivernada i les dues migracions per desplaçar-se entre les corresponents zones de cria i hivernada. Arbitràriament, es pot considerar que el cicle comença amb la migració prenupcial, quan els individus es desplacen des de les zones d'hivernada fins a les zones de cria.
La fenologia d'aquesta migració ve determinada pel moment concret en què s'assoleixen les condicions òptimes per a la reproducció a les zones esmentades. L'inici de la reproducció està “programado” perquè els pollastres neixin i es desenvolupin coincidint amb el moment en què el menjar és més abundant (Thorup et al., 2017). Un cop acabada la reproducció, els individus poden abandonar l'àrea de cria i es desplacen durant la migració postnupcial a les àrees d'hivernada, on passaran l'època no reproductora. A més d'aquestes zones d'hivernada, els individus també es poden aturar temporalment en un o més llocs durant la migració per alimentar-se, descansar o mudar el plomatge (Berthold, 2002).
És important destacar que solen emprar-se indistintament termes com a període reproductor o període estival, i període no reproductor o període hivernal. També es parla de migració prenupcial o migració primaveral i migració postnupcial o migració tardorenca. No obstant això, els termes reproductor-no reproductor per referir-se als períodes i prenupcial-postnupcial per referir-se a les migracions són més precisos; perquè aquests períodes anuals tendeixen a no coincidir exactament amb les estacions de l'any de què reben el nom (primavera, estiu, tardor i hivern). Establir unes dates fixes d'inici i fi de cada etapa del cicle anual d'una espècie pot resultar una mica arbitrari, ja que cada individu adapta cada any el cicle a les seves necessitats particulars ia les condicions ambientals. Així, el cicle anual ha de ser vist com un conjunt de diferents esdeveniments espai-temporals interrelacionats entre si (Harrison et al., 2011).
Berthold, P., Jakubiec, Z., Kaatz, C., Kaatz, M. i Querner, U. 2002. Long-term satellite tracking sheds light upon variableCiconia ciconia). J. Ornithol., 143: 489-493.
Harrison, X. A., Blount, J. D., Inger, R., Norris, D. R. i Bearhop, S. 2011.. Journal of Animal Ecology, 80: 4-18.
Thorup, K., Tøttrup, A. P., Willemoes, M., Klaassen, R. H., Strandberg, R., Vega, M. L., Dasari, H. P., Araújo, M. B., Wikelski, M. i Rahbek, C. 2017. Science Advances, 3: 1601360.
Des de temps immemorials, el fenomen de la migració de les aus ha fascinat les persones. Els maies i els asteques, que habitaven el corredor migratori de les costes del Golf de Mèxic, ja coneixien la previsible aparició i desaparició estacional de grans bans d'aus migratòries (Bildstein, 2006). Els primers treballs sobre migració s'atribueixen al filòsof Aristòtil (384-322 aC). Molta informació i desinformació procedeix d'aquesta època, com ara la difusió del mite que les aus hivernen com els óssos, romanent arrelada fins al segle XIX a la mentalitat dels europeus (Berthold, 2002).
Lo primièr ornitòleg posterior a Aristòtil foguèt l'emperaire Federico II d'Hohenstaufen (1194-1250). Al seu cèlebre manuscrit “D'Art Venandi cum Avibus"va atribuir la migració de les aus a factors externs com el fred i l'escassetat d'aliment. També va descriure amb gran precisió com les aus migratòries tornen lentament a les àrees de cria a la primavera, des del sud cap al nord, després de l'escalfament gradual d'aquestes regions (Haffer, 2007)".
Estudis posteriors van començar a afegir conceptes nous. Per exemple, Von Pernau (1660-1731) al començament del segle XVIII es va adonar que les aus migratòries es veuen obligades a migrar però no per la gana i el fred, sinó per l'existència d'un “coneixement innat” que els indica el moment adequat per iniciar la migració. Johann Andreas Naumann (1744-1826) va donar la primera descripció com la “inquietud (restlessness) migratòria” o quan les aus engabiades es mostren molt actives en el moment de l'any en què normalment s'inicia la migració (Berthold, 2002).
L´edat d´or de l´estudi de la migració de les aus comença al segle XIX amb l´arribada dels prismàtics, l´establiment d´una xarxa d´observatoris i els experiments amb espècies migratòries. Tot i això, el pas clau per desentranyar els misteris de la migració el va fer el professor Christian C. Mortensen (1856-1921) a Dinamarca a finals de segle, el 1899, en iniciar l'activitat de l'anellament científic. Mortensen numerava cada anella metàl·lica i incloïa la seva direcció, cosa que avui es coneix com a remet. Després, rebia notícies d'aus migratòries que havien estat albirades en altres llocs, fins i tot després d'haver estat abatudes per caçadors.
L'anellament científic va continuar el seu desenvolupament durant el segle XX i en molt poc temps es van publicar els primers atles amb informació sobre les rutes migratòries de diferents espècies d'aus (Schüz i Weigold, 1931; Zink, 1973; 1975). En més de 100 anys d'història, el registre massiu de dades sobre aus migratòries arreu del món ha revelat, a més de les rutes migratòries, les àrees de cria i hivernada, els llocs de descans, les estratègies de migració i altres aspectes valuosos sobre la biologia de les aus (vegeu, per exemple, Spina, 1999; McCull; et al., 1992; Baillie i Peach, 1992). Així, l'anellament científic va aportar més informació al coneixement de la migració que qualsevol altre mètode emprat anteriorment. Tot i això, una de les seves limitacions és que la informació està esbiaixada cap a llocs amb estacions d'anellament i àrees amb un major esforç de captura i recaptura (vegeu, a més, Bowlin et al., 2005; Zwarts et al., 2009).
Baillie, S. R. i Peach, W. J. 1992. Population limitation in Palaearctic‐African migrant passerines. Ibis, 134: 120-132.
Berthold, P., Jakubiec, Z., Kaatz, C., Kaatz, M. i Querner, U. 2002. Long-term satellite tracking sheds light upon variableCiconia ciconia). J. Ornithol., 143: 489-493.
Bildstein, K. L 2006. Migrating Raptors of the World. Ithaca, NY: Cornell University Press.
Bowlin, M. S., Cochran, W. W. i Wikelski, M. C. 2005. Biotelemetria of New World thrushes durant migració: physiology, energetics and orientation in the wild. Integrative and Comparative Biology, 45: 295-304.
Haffer, J. 2007. Development of ornithology in central Europe. Journal of ornithology, 148: 125-153.
Schüz, E. i Weigold, H. 1931. Atles des Vogelszugsnach donin Bering-gungsergebnissen bei palaearktinchen Vögeln. R. Friedländer & Sohn. Berlín.
Spina, F. 1999. Value de ringing information for bird conservation in Europe. Ringing & Migration, 19: 29-40.
McCulloch, M. N., Tucker, G. M. i Baillie, S. R. 1992. Ibis, 134: 55-65.
Zink, G. 1973. Der zug europäischer singvogel: einatlas der wiederfunde beringter vögel. Part I. Vogelwarte Radolfzell.
Zink, G. 1975. Der zug europäischer singvogel: einatlas der wiederfunde beringter vögel. Part II. Vogelwarte Radolfzell.
Zwarts, L., Bijlsma, R. G., Van Der Kamp, J. i Wymenga, E. 2009. Living on edge: wetlands and birds in changing Sahel. KNNV Publishing, Zeist, the Netherlands.
En els darrers anys, els avenços tecnològics en el seguiment remot de fauna silvestre han suposat un avenç extraordinari per millorar els coneixements sobre l'ecologia, l'evolució i el comportament de les aus migratòries (López-López, 2016). La primera fita la van marcar els transmissors per satèl·lit de primera generació a la dècada de 1980 (Meyburg i Meyburg, 2007). Aleshores, els dispositius arribaven a pesar 1 kg i s'empraven per seguir els moviments migratoris de grans mamífers com a óssos polars (Ursus maritimus) i caribús (Rangifer tarandus) (Berthold, 2002). En dècada de 1990 es va desenvolupar la següent generació de transmissors via satèl·lit, els PTTs (Platform Transmitter Terminal), molt més lleugers (185 grams incloent la bateria), alimentats per energia solar i connectats al sistema de satèl·lits ARGOS (Advanced Research and Global Observation Satellite) (Meyburg i Meyburg, 2009). Així va ser com es van registrar els moviments diaris de les aus durant els viatges migratoris, obtenint nova informació més precisa sobre les rutes, l'àrea de distribució hivernal i la velocitat de migració (Börger et al., 2016).
A principis del segle XXI, es van començar a marcar aus amb geolocalitzadors (dispositius que estimen la longitud i la latitud en funció de l'hora en què es produeix l'alba i el vespre i la durada del dia), força més petits i lleugers (menys de 0,5 grams; vegeu, per a més detalls, López-López. Aquests dispositius es van utilitzar per primera vegada en passeriformes de mida petita el 2007 (Stutchbury et al., 2009). Des de llavors, els geolocalitzadors han esdevingut molt populars per estudiar l'ecologia migratòria i hivernal d'aus petites i mitjanes. No obstant això, el desenvolupament de dispositius de seguiment amb GPS (Global Positioning System), la millora en la freqüència de recol·lecció de dades (fins a 1 Hz), l'alta precisió espacial de les localitzacions (± 20 m), l'augment en la capacitat d'emmagatzematge, la reducció en la mida del dispositiu o la possibilitat de modificar la configuració inicial remotament, han permès analitzar d'una forma molt més detallada el comportament de les aus migratòries, incloent2 de mida.
En els últims anys, els dispositius anomenats biologgers han adquirit una rellevància especial a causa de la possibilitat d'integrar a més del GPS altres sensors com acceleròmetres (Brown et al., 2012), sensors de pressió, temperatura, o ritme cardíac (Bowlin et al., 2005), entre d'altres. Així, a més de les localitzacions, els dispositius registren i emmagatzemen la informació dels altres sensors en una memòria interna integrada, i normalment han de ser recuperats per descarregar la informació. Els dispositius més moderns permeten la descàrrega remota de les dades a través d'una estació base connectada a una antena (López-López, 2016) o mitjançant el sistema GSM (Global System for Mobile communication).
Berthold, P., Jakubiec, Z., Kaatz, C., Kaatz, M. i Querner, U. 2002. Long-term satellite tracking sheds light upon variableCiconia ciconia). J. Ornithol., 143: 489-493.
Börger, L. 2016. Stuck in motion? Reconnecting questions and tools in movement ecology. Journal of Animal Ecology, 5-10.
Bowlin, M. S., Cochran, W. W. i Wikelski, M. C. 2005. Biotelemetria of New World thrushes durant migració: physiology, energetics and orientation in the wild. Integrative and Comparative Biology, 45: 295-304.
Brown, D. D., La Point, S., Kays, R., Heidrich, W., Kümmeth, F. i Wikelski, M. 2012. Accelerometer‐informe GPS telemetria: Reducing the trade‐off between resolution and longevity. Wildlife Society Bulletin, 36: 139-146.
Kays, R., Crofoot, M. C., Jetz, W. i Wikelski, M., 2015. Terrestrial animal tracking as eye on life and planet. Science, 348.
López-López, P. 2016. Individual-based tracking systems in ornithology: welcome to the era of big data. Ardeola, 63: 103-136.
Meyburg, B. U. i Meyburg, C. 2007. 15. years' satellite tracking of raptors. Ardeola, 752: 65-286.
Stutchbury, BJ, Tarof, SA, Done, T., Gow, E., Kramer, P. M., Tautin, J., Fox, JW i Afanasyev, V., 2009. Tracking long-distance songbird migration by using geolocators. Science, 323: 896-896.
Proporcionen localitzacions en base a la geolocalització, que consisteix a estimar la posició geogràfica a partir de l'hora de clarejar i fosquejar i del nombre d'hores diàries de llum. Presenten l'avantatge que hi ha models de menys d'un gram, cosa que en permet l'ús en petites aus. Cal recapturar l'animal per descarregar la informació.
Aquests dispositius porten incorporat un registrador de dades controlat per un microprocessador que comprèn un acceleròmetre, una memòria i un sensor de llum. El registrador mesura l‟acceleració en tres dimensions i registra pels batuts de les ales de l‟au si l‟individu està posat o en vol. En aquest cas les aus també han de ser recapturades per descarregar la informació acumulada als aparells.
Prenen la posició de l'au amb un GPS i els fitxers amb les localitzacions s'envien via GSM (sistema global de comunicacions mòbils) a un servidor oa una terminal mòbil des d'on es poden descarregar. En àrees amb mala cobertura de telefonia mòbil guarden la informació i l'envien en tenir cobertura.
Funciona pràcticament igual que el nano-GPS però la informació és recollida per una estació base, i les dades són enviades directament a un servidor d'internet, per la qual cosa no necessita la recaptura de l'ocell.
Per garantir la supervivència i l’èxit reproductiu, les aus migratòries que recorren llargues distàncies han de sincronitzar els esdeveniments del cicle anual amb la temporalitat dels recursos a cada localitat (Marra et al., 1998). Un cop iniciada la migració, les aus l’adapten (dies de viatge i de parada) en funció de les condicions ambientals que troben, com ara la disponibilitat d’aliment o la intensitat del vent (Drent et al., 1978). A mesura que les aus s’acosten a les seves zones de cria poden fer parades a distàncies més curtes per sincronitzar la data d’arribada amb la fenologia local, ja que les condicions ambientals estan més correlacionades temporalment a distàncies més curtes (Burnside et al., 2021).
Burnside, R. J., Salliss, D., Collar, N. J. i Dolman, P. M. 2021. Birds utilitza individually consistent temperature cues to time their migration departure. Proceedings of the National Academy of Sciences, 118. Drent. R., Ebbinge, B. i Weijand, B. 1978. Balancing els energy budgets d’arctic-breeding geese throughout the annual cycle: A progress report. Verh. Oru. Ges. Bayern, 23: 239-264.
Marra, P.P., Hobson, K.A. i Holmes, R.T. Science, 282: 1884-1886.
Hi ha diferents estratègies de vol durant la migració. D’una banda, les grans aus planadores només poden volar durant el dia perquè aprofiten l’energia extreta de masses d’aire en moviment o corrents tèrmics d’aire ascendents per volar (Hedenström, 1993). D’altra banda, les aus més petites, com passeriformes i limícoles, estan obligades a utilitzar el vol batut i no depenen de la formació de corrents tèrmics, cosa que els permet volar de dia i de nit i recórrer grans distàncies, encara que en algun moment poden necessitar parar per recuperar energia. És important destacar que el cost energètic del vol batut és relativament menor per a les aus petites en comparació amb espècies més grans i pesades. Finalment, les espècies de vol generalista usen una estratègia intermèdia perquè són capaces d’alternar entre vol batut i planejat en funció de les condicions ambientals trobades durant la migració (Shamoun-Baranes et al., 2016). D’aquesta manera aquestes espècies tenen una certa flexibilitat per organitzar els seus itineraris de migració (Spaar i Bruderer, 1997).
Hedenström, A. 1993. Migració per soaring or flapping flight in birds: la relativa importància d’energia cost i speed. Philos. Trans. R. Soc. Lond. B Biol. Sci., 342: 353–361.Shamoun-Baranes, J., Bouten, W., Van Loon, E. E., Meijer, C. i Camphuysen, CJ, 2016. Flap or soar? How a flight generalist responds to its aerial environment. Philosophical Transactions of the Royal Society B: Biological Sciences, 371: 20150395.
Spaar, R. i Bruderer, B. 1997. Migració per flapping or soaring: Flight strategies de Marsh, Montagu’s i Pallid Harriers in southern Israel. The Condor, 99, 458-469.